Amb l’arribada dels 64 bits, els ordinadors poden tindre memòria RAM per parar un tren. És el cas dels servidors d’aplicacions, una tecnologia utilitzada antigament i que està tornant a emergir. Antigament s’utilitzava perquè no hi havia més remei que tindre un servidor central i terminals tontos per l’elevat cost del hardware (tant tontos que només mostraven per pantalla el tèxt que provenia del port sèrie, i enviaven les pulsacions de teclat). Similar a una sessió telnet o SSH d’avui en dia…
Avui en dia, és absurd dotar una oficina (treball ofimàtic) d’ordiandors actuals: Gigahertz a dojo, i escalfor i energia desperdiciats. La millor opció en aquest cas és la del servidor d’aplicacions: Un únic ordinador potent, amb molt disc, i l’únic requisit: molta memòria RAM. Avui en dia, no és problema posar 32Gb a un ordinador….
En aquest escenari els clients no necessiten grans màquines perquè només necessiten una connexió remota cap al servidor. Ja hi ha al mercat dispositius pensats per a tal efecte que són molt petits, eficients energèticament (i sorollosament 
).
En el proper post explicaré com instal·lar una Debian en un dispositiu Thin Client (Dell Optiplex FX160), amb tant sols 512Mb de disc dur (flash), per a que al iniciar arrenqui les X i automàticament iniciï una connexió RDP. I en finalitzar, s’apagui.
Sempre que hem volgut protegir un ordinador hem tingut la possibilitat d’introduïr una contrasenya a l’arranc. En ordinadors fixos el mètode es saltava en un minut, però en portàtils era més complicat.
A finals de l’any 1996 es començaven a veure els primers dispositius amb USB 1, amb una velocitat màxima de 12Mbps. A l’abril del 2000 va arribar l’USB 2.0, amb una velocitat més que notable (480Mbps) i a finals d’aquest any ha arribat l’USB 3.0 amb velocitats de vertigen: 4.8Gbps. No obstant, no començarem a veure dispositius amb aquesta connexió fins l’any vinent. Per suposat que serà compatible amb els seus germans petits. Els 
