Eines! Informació, cultura i entreteniment digital

En Mystix ha escrit a la seva bitàcola uns articles bastant interessants que parlen del GNU/Linux amb un llenguatge molt planer. Els títols ho diuen tot: Entèn Linux (I); Entèn Linux (II): El Hardware; Entèn Linux (III): Tot és un fitxer i Entèn Linux (IV): On cercar software.
Dintre d’aquest article hi trobaràs els articles traduïts al català i amb alguna millora.Nota: Tots els verbs en primera persona es refereixen a en Mystix!

Entèn Linux (I)
Versió original: simbiosis.blogalia.com/historias/10163

Amb aquesta primera part vull iniciar una sèrie de a-saber-quantes entrades que intenten explicar una mica què és això del Linux. No és res ambiciós, senzillament vull que qui no tingui res clar en quant a Què És Linux, ho entengui tal com jo ho entenc

Abans de començar a soltar-vos el rotllo, m’agradaria que desconnectéssiu el xip on hi guardeu tota la informació respecte a com emprar un ordinador ja sigui Windows o Mac.

El que entenem per Linux (s’hauria de dir: GNU/Linux) és un sistema operatiu com podria ser-ho el Windows o el MacOS. És a dir, una sèrie de codi que ens permet interactuar a nosaltres i als programes amb la part física de l’ordinador (el hardware). A Linux això es redueix a la mínima expressió si ho comparem amb Windows o MacOS que, per exemple, tenen un entorn gràfic inclòs i no ens podem desprendre d’ell per a treballar d’una altra manera amb la màquina (aprofitant, a més, tots els seus recursos).

Linux com conjunt de codi no pertany a ningu, o millor dit, ens pertany a tots. Gràcies a la seva llicència lliure (GPL) ens garantitza que podem utilitzar i distribuïr Linux amb total llibertat sempre i quan mantinguem aquesta llibertat per al receptor de la nostra distribució.

A la part que potser més us interessi ara (el seu ús) us diré que Linux és, d’alguna forma, bastant modular a l’hora d’interactuar amb el sistema.
Una màquina Linux per ser tal no implica que la poguem utilitzar a cop de ratolí, movent finestres. Ni tant sols mitjançant un teclat connectat a “la torre”.

Linux, per a que interactuem amb ell, ens ofereix el que alguns diuen “terminals virtuals” i és senzillament una línia de comandaments Unix pura i dura (és un dir!). Però la interfície que veiem a la pantalla no és la única terminal virtual que té el nostre sistema. Depenent de la configuració del nostre Linux, podem tindre’n moltes de configurades; i amb una combinació de tecles (normalment alt-F#, on # és un número del 1 al 7) canviarem d’una a l’altra.
No seguiré explicant més detalladament el tema de les terminals virtuals (que també poden ser remotes, per exemple) perque simplement ho he presentat per que aneu entenent que a Linux les coses són diferents.

Lo que alguns us estareu preguntant és: on estan les finstres? Passem a explicar-ho:

El sistema gràfic de Linux més emprat és l’anomenat Xfree86 (una implementació d’X11). Aquest sistema ofereix una interfície per a emprar la potència gràfica de l’ordinador i és el que hem de tindre ben configurat si volem aprofitar-la tota.

XFree86 no ofereix res més que facilitats al desenvolupador, però a l’usuari el deixa amb una malla grisa i un cursor de ratolí en forma d’X. Aquí és on entren en acció els anomenats Window Managers o WM. Aquestes peces de codi corren apoiades sobre XFree86 per a oferir un entorn amb finestres de manera que gaudirem d’un treball més còmode amb les nostres aplicacions gràfiques habituals.
Resumint: sense WM podriem treballar en mòde gràfic però no podriem moure les finestres, minimitzar/maximitzar, ajustar, canviar el focus, etc… ja que tot això és la feina del WM. En són exemples l’IceWM, el WindowMaker, FluxBox, BlackBox, i un llarg etcètera.

Depennt de la distribució de Linux que us compreu o descarregueu us vindran preconfigurats uns o d’altres, tot i que avui en dia el més normal és que vinguin directament amb entorns d’escriptori, i aquests ja integren un WM. Voleu saber què és una distribució de Linux… i un entorn d’escriptori?

Les anomenades distribucions o distros són sistemes Linux normalment integrats per alguna empresa (RedHat, SuSe, Mandrake) o grups de voluntaris (Debian, Gentoo, Slackware) amb uns programes, configuracions, aspiracions… més o menys concrets. Totes elles integren el nucli de Linux en la darrera versió disponible quan es va acabar la versió de la distro, juntament amb tots els programes que creuen que et faran falta. Així ens trobem que tenim dues versions a tenir en compte: La del Nucli del Linux en sí (2.4.21 ara mateix) i un altre número de versió: el de la distribució (com per exemple, 9,0 en RedHat, 9.2 en Mandrake, 3.0 en Debian…).

Un entorn d’escriptori sol ser un conjunt de tecnologies que faciliten la integració tant de funcionalitats com d’aspecte per a tots els programes que es creïn utilitzant els seus recursos. Els més grans exemples avui en dia són el Gnome i KDE. L’aspecte visual de les aplicacions creades per a cadascun d’ells és molt similar, igualment com succeeix amb el seu ús. Els WM que integren normalment el Gnome i el KDE són Metacity i Kwm respectivament.

Per cert, també cada escriptori té la seva pròpia versió (2.2.2 el Gnome i 3.1.2 el KDE) a part, per suposat, de que l’XFree86 també disposa de la seva, la 4.3.0.1 sortida a la llum el Maig’2003.

Espero que per ara us serveixi d’alguna cosa. No cal dir que espero les vostres preguntes, això sí, respecte el tema de l’article
Per a problemes concrets ja hi ha llistes de correu, fòrums i similars.

Llegeixo a vegades gent que es queixa amargament de que tal o amb qual distribucío de Linux no poden utilitzar determinat hardware (maquinari) mentre que amb d’altres sí que poden

La feina que els suposa reinstal·lar una altra distribució és massa com per no fer l’esforç de donar soport per a aquest maquinari concret a mà (Sempre i quant la versió actual del nucli Linux ho soporti). La llàstima és que sabem a ciència certa que aquestes persones farien l’esforç, però la manca d’informació fan que desconeguin que dos sistemes Linux poden ser tant similars o tant diferents com un ho desitgi, encara que una sigui la Debian 3.0 i l’altre el RedHat 9.0. Vejam a què em refereixo:

La forma de poder emprar el nostre maquinari en Linux vé de dos formes, que al fi i al cap són dos camins per fer el mateix: Carregar els controladors (els famosos drivers) del maquinari a la memòria.

La primera forma és tenir-los compilats dintre del nucli, de tal manera que quan arranqui el sistema es carregaran automàticament.
La segona és compilar-los com a mòdul independent, així els podem carregar a l’arranc si volem o no, o sempre que ho desitjem. Aquesta darrera opció és especialment útil en sistemes amb poca memòria RAM i amb perifèrics externs no sempre connectats (dispositius USB, per exemple).

Com s’ha dit a la primera part, el nucli és fins a cert punt independent de la distribució que tinguem a les nostres mans. Si bé és cert que gairebé totes presonalitzen el nucli que vé de sèrie, sempre ens el podem baixar de kernel.org i configurar-nos-el al nostre gust.
Més endavant ja farem un article sobre compilar el núcli pas a pas. Si tens pressa, de moment pots mirar-te un How-To sobre la compilació del Kernel: en castellà: Kernel-Como.

Tal com hem dit abans, podem o bé configurar el controlador dintre del núcli o com a mòdul independent. Lo d’independent és un dir, ja que normalment depèn del nucli des de’l que va ser compilat, a vegades inclosa la versió del compilador. Degut a això, no es solen veure controladors a Linux que no portin el seu codi font. Fins i tot els controladors de Nvidia s’han de compilar per al nostre nucli.

Deixant de banda les compilacions anem a passar a la part més útil i la que seria un resposta a la pregunta: “Sí, la meva Mandrake/Suse/RedHat/Debian/… no m’ha detectat tal maquinari. Què faig?”. Anem per parts:

Primer ens assegurem de que el nostre maquinari està soportat realment a Linux i a partir de quina versió del nucli ho està. No hi ha cap fórmula magistral per fer-ho i és aquí on hem d’invertir més temps, ja sigui amb el sant Google, preguntant per l’IRC, o la mateixa web del fabricant. A dia d’avui la majoria de maquinari està ben suportat, excepte…:

· WinMòdems: Mòdems normalment interns de baix cost, pensats per a córrer amb windows, estalviant diners a canvi de recursos de hardware. Tampoc alguns dispositius d’ADSL amb connexió USB no estan suportats, pel mateix motiu. Aquests dispositius són els que baixen el rendiment de l’ordinador quan els fem servir… després li donem la culpa a l’ordinador de què va lent, i és normal, ja que són aquests aparells que fan fer més feina al CPU de la que faria fer un mòdem dispositiu No-Win. D’aquí el seu baix cost, reiterem

· Acceleradores 3D: Les Nvidia tenen un suport més que desent a pesar de que els controladors són propietaris. ATI els va donar, però les opinions són bastant contradictòries, així que no ens hi podem pronunciar per ara. La resta de tarjetes estan més o menys soportades, incloent les que utilitzen el xip Kyro2 i les desaparegudes 3Dfx. Cito acceleradores 3D perquè a pesar de que com a tarjetes 2D sí que estan suportades, per a activar l’acceleració 3D propiament dita potser haurem de buscar controladors a part.

· Tarjetes de so: Solen estar ben soportades, però hi ha hagut problemes amb el so envolvent (els sistemes 5.1 i sortides digitals). Avui en dia ens consta que la majoria d’errors greus estan subsanats.

· Dispositius d’emmagatzemament USB: En principi no haurien de donar problemes, però igual que alguns WinModems ADSL, és convenient tindre’ls connectats durant la instal·lació de la distro per a facilitar-ne la configuració

Una vegada sapiguem que tot funciona, només ens queda saber quin mòdul del nucli li correspon. Això ho podem saber mitjançant el mètode anterior de cerca
Per sort per a nosaltres, la majoria de distros compilen casi tots els mòduls (o almenys els més utilitzats) de tal forma que no haguem de compilar-nos-els cada cop que instal·lem maquinari nou. Gràcies a això i sabent quin mòdul tenim que carregar, la tasca serà tant senzilla com:

# modprobe nomdelmodul

I amb un senzill lsmod veurem si està carregat en memòria o no.

Després d’això el nostre treball serà configurar les opcions del maquinari, si és que les té (per exemple, els paràmetres de xarxa en una ethernet). Com depèn molt de què és el que estem configurant, ho deixem per un altre dia.

Notes interessants:

·Com saber quina versió de Kernel tinc?
$ uname -a te la mostrarà. També al tauler de control del KDE es pot veure. Les distros actuals tenen alguna versió de la rama 2.4, que és la estable.

· Si el meu nucli està personalitzat per la meva distro i vull compilar-lo, o compilar-li un mòdul, d’on trec el codi font?
Dóna un cop d’ull als CDs de la distro i cerca paquets que siguin similars a kernel-headers-versió.del.teu-nucli o bé kernel-sources-versió.del.teu-nucli. Si no estan, te’ls pots baixar del lloc FTP de la teva distribució (ftp.redhat.com, ftp.mandrake.com, ftp.debian.org…), o també pots baixar-los amb les eines d’actualització del teu sistema: up2date a RedHat, urpmi a Mandrake, YaST2 a SuSe i el mític apt a Debian.

Fitxer o arxiu? M’agraden les dos paraules igualment. No així carpeta i directori, ja que sempre empraré directori.
Aclarat això passo a explicar-vos una mica la filosofia de treball heredada de l’Unix.

A Linux qualsevol element del sistema és tractat com un fitxer, ja siguin dades o dispositius. Per a que ho vejeu una mica us explicaré com sol anar organitzat l’arbre de directoris:

Directori Arrel: /

Dintre d’aquest directori hi ha TOT el sistema, així que no hi ha forma de sortir-ne (a no ser que estiguem dintre d’un chroot o similar… Pèrò deixem-ho per a Matrix 3

/usr
Dintre d’aquest directori trobarem la majoria de programes instal·lats al nostre sistema així com els seus manuals, inclòs el codi font si fós necessari. A dintre hi trobarem subdirectoris tals com /usr/bin amb els binaris dels prgorames; /usr/local on normalment s’hi instal·len els programes que compilem a mà (o sigui, els que no pertanyen al sistema pre-empaquetat); a /usr/X11R6 hi trobarem els fitxers relatius a programes que funcionen sota l’entorn gràfic XFree86; els codis font, a /usr/src (ja poden ser dels programes pre-empaquetats, o el mateix font del nucli).

/var
Teòricament aquí s’hi desen tots els fitxers amb continguts variables. Des de logs dels sistema o de dimonis (daemons) fins a les bústies de correu, passant per les bases de dades SQL o l’arbre WWW.

/home
Es divideix en subdirectoris, un per a cada usuari del sistema. Si el nostre usuari fós pj, el nostre directori d’usuari seria /home/pj. Aquí hi podriem guardar tot el que vulguessim, sempre i quant l’administrador del sistema no ens imposi quotes d’espai).

/proc

Aquí hi trobarem informací del sistema. Des de la relativa al processador o la memòria RAM, passant per la càrrega de la bateria del portàtil, els dispositius USB…
Per exemple, si fem un cat /proc/cpuid veurem la informació del nostre processador.

/tmp
Creació i destrucció de fitxers temporals. En principi no la utilitzarem gaire, tot i que hi ha tasques que requereixen el seu ús. Com el seu nom indica, és per a dades temporals, i normalment a cada arranc del sistema es buida.

/dev
Aquí vé la demostració més xocant de que TOT és un fitxer. És el directori de dispositius del sistema. Des de la tarjeta de so fins a la de vídeo, passant per capturadores, webcams, ports, ratolins, teclats…. Tot s’accedeix des d’aquí. Podem fer coses bastant curioses, com ara probar la tarjeta de so enviant sorolls /dev/dsb.

/bin i /sbin
Ambdós directoris solen contenir binaris més o menys per al sistema. Els de sbin reservats per al superusuari (o root, administrador).

/boot
S’hi desa el nucli compilat i d’altres coses similars necessaries per l’arranc del sistema.

/mnt
Aquí s’hi creen subdirectoris on hi montarem les nostres unitats (d’altres discs durs, disquets, cd, dvd..). Trobareu molta més informació a les pàgines del manual, que podeu consultar on-line: fstab, mount.

Esperem que amb aquesta explicació us quedi una mica més clar la forma de treballar amb Linux. Queixes, errades, suggerències, preguntes… envieu-ho en forma de comentari, o bé al seu creador: pjcoolnetSENSE@SPAMterra.es.

M’he trobat a diversos fòrums d’Internet i a uns companys recomanant tal o qual programa a un altre usuari de Linux amb la peculiaritat (o no serà peculiar?) de dir-li coses com “t’ho pots baixar de softonic“.
Per a un usuari de Windows potser sigui normal cercar la pàgina de Softonic per a descarregar programari lliure, gratuït i shareware (substituïu softonic per VersionTracker si es dóna el cas de que sou Mackers) però en un sistema Linux aquesta “necessitat” ha sigut coberta per d’altres solucions que al meu entendre són millors per a l’usuari final. Passem a explicar-les una mica per sobre:

Per a començar crec que és sabut dir que segurament aquestes formes d’omplir el buit de software per a sistemes lliures (empraré “Linux” perque és a lo que principalment van orientades les mini-guies) va vindre “gràcies a/per culpa de” la ignorància per part de grans corporacions (=diners) a l’hora d’oferir serveis per a Linux. Ara veiem perque això va ser més aviat una benedicció:

Les propies distribucions s’han encarregat d’implementar als seus sistemes un software capaç de descarregar, instal·lar i ajudar-nos a configrar els programes que necessitem. Per suposat que també els “cerca” per nosaltres als llocs d’internet que tingui predefinits a la configuracuió. Aquests sistemes crec que van començar a partir de l’apt de Debian.
El sistema apt està molt elaborat i pot arrivar a ser complex si volem fer més coses que instal·lar un nou programa i actualitzar l’existent, deixant-nos portar pel ritme de Debian, però bàsicament emprarem dos eines:

apt-cache i apt-get

Amb apt-cache podem fer cerques per un nom o descripció del programari (exemple: apt-cache search apache ens mostrarà els resultats amb desenes de paquets relacionats amb l’Apache). També podem mirar els detalls d’algun paquet en concret amb apt-cache show nomdelpaquet. Senzill, veritat?

Doncs amb apt-get la cosa no es complica. Si heu intentat algun cop instal·lar programes, us haureu trobat amb el problema de que aquest requeria un altre programa instal·lat prèviament per a funcionar (normalment llibrerires: en windows per exemple les de VisualBasic, del DirectX… i a Mac les CarbonLib…) determinades. El cas és que en Windows i Mac aquests casos es donen poc, ja que les aplicacions ja solen portar les esmentades llibreries incloses (agafeu-ho amb pinces…). Les ventatges de fer això són clares, però la desventatja és un consum d’espai de disc dur i de RAM més gran.
Doncs bé, per a que no us passeu tota una tarde buscant llibreries necessàries (a vegades pot arrivar a ser un infern) apt-get les baixa i les intenta instal·lar abans del programa que les requereix.

Si bé l’ús d’aquest sistema és genial, necessita un equip de gent al darrere que vagi “empaquetant” els programes de tal forma que apt el pugui trobar. A Debian, d’aquesta tasca se n’encarreguen voluntaris i cadascu té sota la seva responsabilitat almenys un paquet (=programa, llibreria, documentacio..) del que cuidar-se’n per a que funcioni bé abans d’entregar-lo i que formi part oficial dels paquets d’apt. És una tasca titànica, però us puc dir que el 99,9% dels casos als que he necessitat un software lliure (el propietari-gratuït a vegades també, i el de pagament mai;) n’he tingut prou amb emprar eines com l’apt.

A més d’això la comunitat disposa de les seves respectives pàgines web per a fer un seguiment de les novetats en quant a programari lliure, fins i tot allotjar-hi els projectes que sorgeixin. Els millors exemples en són SourceForge i Freshmeat. Si bé les dues no són restringides a sistemes operatius lliures, si ho són a projectes comercials (especialment Sourceforge).

Per finalizar, m’agradaria donar-vos la bona notícia de que aquestes eines tenen front-ends (=interfícies més amigables) per facilitar-nos les tasques. Una llista d’aplicacions del tipus apt i les distribucions per a les que foren creades quedaria així:

Aquí a Eines! n’hem parlat diversos cops d’aquest tipus d’utilitats, fem cerca d’apt